RAGNAROK 5 - Capítol 1

- La nostra és una historia molt llarga, hi ha molts detalls que desconeixes i t’hauria d’aclarir. Podria estar-hi hores!
- Necessito recopilar informació, vull saber qui m’ha maleït i exigeixo venjança! La meva historia és curta. Per desgràcia. Potser millor que comenci jo. No creus? Em sento estrany, tinc ganes de parlar i desfogar-me. I si ets viatger potser saps alguna cosa que em pugui guiar o interessar.
- M’interessa molt, potser hi puc fer alguna cosa per ajudar-te! Però abans ens podríem presentar, no vull saber qui ets si no sé abans com et dius. Jo sóc en Roc, del poble d’Omphalos, i estic encantat de tenir més companys per al meu viatge!
- No recordo com em dic, tampoc d’on vinc, i no et farà falta saber-ho. No he dit pas que t’acompanyés, sóc perillós i no vull posar gent en perill. Que et quedi clar que faré nit amb vosaltres perquè fa molt que no menjo, tampoc recordo quant, i no em podia negar a l’oferiment d’aquest plat, potser quan despertis ja no sóc aquí.
- No diguis això, podem viatjar junts. Trobarem perills i ens podem ajudar. Jo sóc molt fort! –Va dir en Roc amb un posat infantil per intentar animar al seu acompanyant que veia tant decaigut i pessimista-
- Ja que et veig tant animat, em desfogaré explicant-te el que tanta il·lusió et fa sentir i el que tanta necessitat tinc d’esbrinar. Potser si ho explico veig coses més clares o faig memòria de detalls oblidats. Que et quedi clar, no et conec de res i t’ho explico perquè potser em pots ajudar, no perquè et tingui especial simpatia; i en realitat m’interessa a mi explicar-t’ho, no et faig cap favor.- L’home es va treure les botes altes, el barret punxegut i amb ala, i la capa; tota la seva roba era estranyament fosca i esquinçada- L’últim record que conservo és el de molta gent mirant-me i jo estirat en un llit. Estava lligat i amb connexions màgiques i cintes de cuir per tot el cos. Em sembla recordar que a la punta del llit hi havia un vell amb una vareta i donant-me enrampades per les cames (suposo que deuria ser el que em va despertar) i quan m’anava a tocar a la mà, un dels presents li va agafar el braç amb un posat nerviós, dient-li que encara no estava preparat per aquesta prova. Recordo l’escena amb molts detalls que tampoc cal que t’expliqui.
- Com que no!- Va dir el noi engrescat.
- Calla i escolta o callo i me’n vaig. - Va dir amb veu baixa i relaxada, condicions que li oferien un to amenaçant.- Si no em falla la memòria el senyor vell va insistir que calia fer la prova, que ja havien solucionat els altres errors i que no podia fallar. Així que al tocar-me la mà jo vaig sentir com si se m’adormís, i van començar a sortir guspires. Algunes d’aquestes guspires van anar a parar a una pila de paperassa, que va començar a cremar efusivament i de seguida es va escampar per tots els fulls de la taula de fusta. Ells es van posar nerviosos i van deixar la vareta a sobre el meu tors; jo patia molt: m’enrampava amb descàrregues intermitents i fortes. Volgudament vaig aconseguir fer rodolar l’estri cilíndric i em va caure a la mà. Mai m’hauria imaginat l’efecte que va tenir al tocar-me la mà: un dolor molt fort, punxades, i com més estona passava més guspires sortien, i amb més força! Gràcies a aquest efecte es van cremar les corretges de pell que em lligaven, la sort va ser que amb suficient temps com per poder escapar del llit que també començava a cremar. Els aparells metàl·lics van espatllar-se i les llums funcionaven de manera incontrolada, les descàrregues elèctriques havien generat un efecte dòmino, i totes les màquines esclataven. Vaig intentar fugir. Al col·locar la mà sobre una màquina va esclatar i vaig caure sobre un cos mort: era el vell de la vareta, portava un tros de ferro encastat al cap; els altres havien fugit corrents. Jo vaig seguir el seu exemple. Vaig córrer fins arribar a la platja on vaig caure esgotat, mig nu i sense identitat aparent.
- Què vols dir amb això? – Va preguntar en Roc-
- L’instint em va portar a fugir d’allà, i desprès de córrer fins on vaig poder, em vaig adonar que no sabia qui era ni què feia en aquell lloc. La meva memòria només arribava fins al moment en que m’havia despertat en aquell lloc estrany. Les cremades i les mans em feien molt de mal i crec que em vaig desmaiar enmig d’aquella platja deserta.
- I a on era aquest lloc? – El va tornar a interrompre-
- No ho sé. – L’home es va estirar sobre la manta i es va posar les mans amb els dits encreuats sota el cap- Desprès de perdre el coneixement o adormir-me a la platja, vaig aparèixer en un camí proper a la costa. L’home que em va recollir em va dir que era a la regió nord-est del continent.
- Jo també vinc d’allà! – Va interrompre en Roc tot sorprès-
- Molt bé. –Va contestar l’home amb poques ganes de que el tornés a interrompre- Aquell home em va donar aquests vestits, em va dir que ja no els volia, que eren de la seva època de peregrí; i em va curar les cremades, de les que encara en conservo cicatrius amb la forma dels cinturons de pell que em lligaven. Em va explicar que Tetis, la divinitat marina, s’havia apiadat de mi, que li havia demanat al ferrer dels deus una solució al meu problema, i aquest li va oferir aquests guants de malla que porto; resisteixen l’estrany poder que emana de les meves mans i m’ajuden a controlar-lo. No va saber dir-me, però, qui havia estat el causant d’això, i vaig decidir de buscar-lo. Tampoc tenia res més a fer. Aquí em veus doncs, sense rumb, però amb un objectiu molt clar.
- Una història molt trista, sense ànim d’ofendre. Però aquesta maledicció que tens no l’entenc, com actua? – Va preguntar en Roc, molt ansiós per rebre la resposta-
- No ho sé encara, sembla que afecta el que toco i ho trastorna, procuro no fer-ho servir, em fa mal i no sé mai què pot passar. Em sap greu que mori gent altre cop per culpa meva.
- No és culpa teva! Tu no vas ser conscient del que feies, o ho vas fer a voluntat?
- Ja t’he dit que no, no sabia el que estava passant, tampoc sé si vaig ser jo qui vaig voler aquesta habilitat o si em retenien per la força! Vull algú que em resolgui algun dubte! – Acabat el parlament i els crits que havia dirigit mirant directament als ulls del noi es va posar una mà sobre la cara, com si es volgués amagar del patiment que l’atacava-
- Ara em toca a mi. O potser prefereixes dormir i deixem les històries per demà?
- No puc dormir, comença a explicar, potser m’adormo amb el teu conte i encara em faries un favor- Va mig murmurar l’home amb un posat arrogant i tornant a col·locar-se les mans sota el cap-
- Si tenim que viatjar junts és important que ens coneguem – Va dir en Roc amb un somriure a la boca ple d’il·lusió-
- Repeteixo, demà no t’asseguro que un cop despertis em trobis.
- Primer escolta la meva historia, desprès dormirem, i demà serà un altre dia. –Li va contestar tot engrescat- Tant jo com els meus companys som del mateix poble, d’Omphalos, famós pels seus temples i per estar al centre del nostre continent. Només fa tres dies que viatgem i encara no em tingut cap problema, si no contem el problema inicial, és clar, el fet que ens va obligar a sortir de viatge: el meu poble va rebre un saqueig, en ple dia, vam escoltar una explosió i vam veure com cremaven un grup de cases. Una imatge que mai havia vist, el nostre poble era pacífic i rarament era escenari de desgràcies, tot i això almenys una quarta part del poble va quedar cremat. Aprofitant la confusió, un grup de lladres desconeguts van saquejar el temple i es van endur els tòtems que es custodiaven en el nostre poble.
- Tòtems? –Va preguntar l’home de fosc-
- No saps què són? A clar! Perdona. Són unes figures fetes de diferents materials segons la categoria a la que pertanyen. Són ofrenes dels déus, regals per demostrar el seu lligam amb el nostre poble. Són el símbol del bon comportament de la nostre gent, i així podem exigir més favor diví, ara el poble ha quedat desemparat i sense protecció! Per això ens han enviat a nosaltres a buscar-los i tornar-los el més aviat possible, abans que els déus creguin que ens hem desentès d’ells, seria una cosa perillosa ja que podrien enfadar-se amb nosaltres i provocar-nos desgràcies.
- Vols que t’ajudi a buscar figuretes? – Es va sorprendre l’home estrany- Tinc coses millors a fer, si em volies convèncer no ho estàs aconseguint marrec.
- Aquest és un dels motius del nostre viatge, però per mi el motiu més important és venjar la mort de la meva família, nosaltres tres hi hem perdut gent estimada en aquest atac. –Va dir en Roc fent un cop de puny a terra i trencant una pedra- No puc permetre que es surtin amb la seva, han comès una injustícia i ho han de pagar. Qui sap, potser estem buscant a les mateixes persones!
- Com ho has fet això? –Va preguntar l’home sorprès i ignorant les últimes paraules del noi- Com has trencat aquesta pedra? Potser tens els punys de ferro?
- Roc! –Va cridar un home gran, vestit amb una llarga túnica fosca- No crec que sigui convenient contestar-li a aquestes preguntes.
- Però si és company de viatge, bé haurem de tenir-li confiança, no sembla mala persona! –Li va gemegar el jove xerraire a l’ancià-
- Si tornes a dir que sóc company vostre et puc assegurar que no serè tan bona persona com fins ara.
- Em sembla que no és ser bona persona l’actitud que has pres, potser hauries de confiar més en nosaltres. –Va dir seriós el vell- Roc, ja m’encarrego jo de posar-lo al dia. Estava despert vigilant a les dues noies i he sentit tota la vostra conversa. Em sembla que hauries d’anar a dormir, estaràs cansat.
- Confio en tu, tracta’l com l’amic que és! Que sempre ets massa seriós, i així no voldrà ser company nostre!
En Roc es dirigí cap a on hi havia el foc, s’assegué en una pila d’herbes i va recolzar-se els braços sobre els genolls dirigint la mirada als dos homes.
- Roc! Dorm! –Va exigir-li l’ancià amb un to de veu autoritari-
El jovenet va estirar la manta de llana esgrogueïda i s’acotxà tant de pressa que semblava que hi tingués la vida en joc.
L’ancià vestia una túnica que li arribava fins als peus, era de color gris fosc amb les puntes del coll, braços i peus negres, també era negre una ratlla que li anava del coll a la cintura, on portava una corda lligada que li feia de conjunt amb la túnica, duia unes botes negres i unes polseres amples i negres també. Ja de per sí sobtava la foscor del seu conjunt, però a més a més tot era d'un to més fosc degut a la a la negror de la nit.
- Jo sóc l’Aaron, qui posa ordre en aquest grup d’escollits o arreplegats, tampoc t’ho sabria definir –Va dir amb un somriure de complicitat- Jo sóc un dels principals sacerdots d’Omphalos, sóc sacerdot del Superior, el càrrec principal dins la jerarquia de sacerdots. Perdona si t’ha molestat però ja saps que els petits tenen una curiositat infinita.
- Suposo que deus ser una persona molt important i a la que hauria de respectar, no?
- Jo no exigeixo ni obligo, però com que l’educació també la deus haver oblidat, t’explico que a la gent gran se la de tractar amb respecte. Bé, el que et deia, en Roc és capaç de trencar pedres amb el puny perquè porta potenciadors. No cal que em preguntis què són, ja t’ho explico.
- Molta prudència i mesura per part teva. –Li diu l’home aixecant el cos i quedant-se assegut -. Això ja m’interessa més.
- En el nostre poble, hi havia un centre d’investigació, bastant aïllat i desconegut pels vilatans. Va quedar destruït per l’incendi del que t’ha parlat en Roc. En aquest centre es creaven unes esferes que al activar-se potencien les aptituds del portador o poden proporcionar l’ajut de manera contínua, en Roc en porta una a cada mà, una de força i una de resistència; d’aquí que sigui capaç d’esclafar una roca. No t’ho hauria d’explicar, si ho faig és només perquè pot ser que siguin potenciadors el que tu portes a les mans, i per això generes aquestes forces. Encara que no em consta cap potenciador que atorgui aquest poder tan estrany que tens.
- Tu si que m’has aconseguit convèncer per a que us acompanyi, encara que tampoc pots assegurar-me res, podria ser que fos aquest el meu problema. Qualsevol informació m’és útil, i veig que tu saps coses que em poden servir. Encara que el meu problema sembla més una maledicció, no noto cap esfera, i és un poder que segons dius sembla ser desconegut. Gràcies, però ara jo també voldria descansar. Demà ja em parlareu del vostre viatge més en detall.
- No era la meva intenció aconseguir que t’unissis a nosaltres, però qualsevol ajuda ens serà de gran utilitat. A més a més sembla ser que en Roc t’ha agafat un gran apressi. S’ha quedat sol, només ens té a nosaltres, ja que va perdre la família el dia del incendi. Ell era a la acadèmia de lluita entrenant i per això se’n va lliurar. El seu objectiu és ser un guarda sagrat, un paladí. Suposo que per estar al costat de la seva amiga Isolda, la sacerdotessa que ens acompanya. És un bon noi, molt dedicat als altres i sempre preparat per sorprendre.
- Ja m’he adonat que feu un bon grup. –Li va contestar l’home de fosc fent un badall-
- Perdona, ja et deixo descansar. –Li digué el sacerdot retirant-se-
Un cop l’Aaron va arribar on dormia en Roc i les altres, va trobar despert el noi juntament amb una nena que plorava, la Isolda dormia i tenia malsons que els havien despertat per culpa de les convulsions i crits que li produïen. I enmig d’aquesta estranya escena van sentir un gran soroll i un espetec com de fusta trencada (un estrany efecte sonor enmig d’una nit tranquil·la i amb una suau llum de Lluna que aconseguia un aire encara més relaxat, que es trenca per el fort soroll que prové d’on era l’home de fosc). En Roc i l’Aaron es van dirigir cap on estava l’home que acabaven de deixar dormint. El van trobar lligat amb una estranya teranyina de color ocre i molt espessa. Van córrer cap a ell deixant a les noies lluny del perill. No estaven soles, la petitona es va quedar dempeus al costat de la Isolda que encara dormia, i un estrany ocell irisat i de llargues plomes se li posà a l’espatlla, a resultes de l’apropament de l’animal va deixar de plorar i es va calmar (com si es tractés d’un sedant que se li ha administrat de cop i l’ha deixat estabornida).
L’Aaron s’aturà en sec, espantat, va veure a l’home estrany envoltat d’aquesta tela groguenca i instintivament es llençà a sobre seu per esgarrapar-la. L’Aaron considera la vida lo més important i el seu instint el porta a defensar-la, encara que no sigui la seva la que està en perill. En Roc va veure espantat com s’acostava per darrera del sacerdot una aranya molt gran i li cridà l’atenció; se li apropava una altre al noi, però aquest ja anava preparat amb la batolla de fusta i va començar a colpejar l’insecte: eren éssers de l’alçada i amplada d’un porc, de color negre (no es podia saber si era el seu o el que la nit els hi proferia) i amb poc pèl però molt llarg i crespat, les potes eren primes i semblava estrany que poguessin sustentar les dues esferes que formaven el cos (la del darrera era més gran que la del davant) i a la frontal era on hi tenien els trets facials, dels quals en destacaven els enormes i nombrosos ulls sobresortits i uns ullals exageradament llargs comparats amb la boca que tenien (segurament atrofiada perquè només l’utilitzaven per sostenir aquests ullals bruts, que era per on absorbien les vísceres de les seves preses). El sacerdot li va estripar la tela de les mans i s’acostà la mà dreta a la boca, va aconseguir estripar un fil de llana dels que uneixen les peces del guant de malla deixant el dit gros a l’aire: aquests guants eren de malla molt fina, gairebé semblava fet de fil platejat, i per unir les dues peces que formaven el guant (la superior i la inferior) s’havia cosit amb un fil de llana, una estranya manera de forjar uns guants de malla, però ja es veia a simple vista que no eren uns guants normals.
L’Aaron va rodolar esquivant l’aranya que es dirigia a la seva presa ja preparada; però la víctima, que encara estava conscient de tot el que passava, li va agafar un ullal quan estava a punt de clavar-li per injectar-li el verí: al tocar-li va sentir un dolor que li recorregué tot el cos i va notar com expulsava un glop de poder màgic per la mà, com si tot el que hi ha sota la pell sortís disparat per el punt de contacte amb l’aranya. El verí de l’animal començà a cremar l’animal per dintre i ha fondre’l en una agonia, que s’exterioritzà en un agut i penetrant xiulet que fugia per la petita boca del monstre; finalment, va esclatar esquinçant-se la fina pell de la bèstia i esquitxant tant al sacerdot com al pobre home, encara mig entortolligat i confós per tot el que passava.
Un cop la víctima de la batolla d’en Roc va estar ben esclafada, va sentir un crit familiar: altre cop la petita Scherezade. Aquesta nena els la van encomanar els sacerdots, ja que no es volia separar del seu ocell (l’Iris és un ocell que és capaç de localitzar tòtems i de predir canvis atmosfèrics entre altres habilitats, i per aquestes aptituds els era molt útil en el viatge). Els pares de la Sherezade són amos d’una important empresa de vaixells, i viuen en la més fastuosa riquesa, convertint a la petita Scherezade, de només 13 anys, en una noia consentida i reservada, però alhora responsable i generosa. Els seus diners poden ser molt útils en l’aventura. No deixava de ser una nena, incapaç de defensar-se, i sentia profunda admiració cap en Roc, que ja l’ha ajudat en més d’una ocasió, i la present no serà la última.
Quan va veure un altre insecte d’aquests acostant-se a la petita, l’ocell es va esvalotar i li començà a pessigar per darrera a l’aranya que s’acostava a la Sherezade. La Isolda sentia l’escàndol que els combatents estaven organitzant, es va despertar i s’esglaià al veure l’escena que s’estava desenvolupant enmig d’aquest bosc. En Roc es llençà contra l’aranya, però aquesta li va mossegar la batolla i pel verí la dissolgué fins la meitat. En Roc ca caure a terra i va apagar l’àcid del pal fent-lo rodolar per terra, d’aquesta manera va quedar amb la punta punxeguda. Llençà l’aranya lluny amb un cop de peu tant ben donat que el mateix impuls el va ajudar a aixecar-se i li va al darrera clavant el bastó al centre del cos de l’insecte que havia quedat panxa enlaire, deixant-lo encara viu clavat a terra.
Un cop semblava que es podien calmar, es va recordar dels altres dos lluitadors i els va a auxiliar. Els trobaren inconscients i amb un to verdós a la pell que va fer que en Roc es preocupés molt.
- Isolda! Vine, tu podràs fer-hi alguna cosa! –Crida en Roc nerviós-
- No et preocupis, ja sé què hi puc fer!- Va dir la noia fregant-se la cara i traient la son -. Iris, vine a ajudar-me siusplau!.
L’ocell de plomes de colors es col·locà a l’esquena de la noia i obrí les seves ales. La imatge per si sola va convertir-se en un calmant per en Roc, que es va quedar palplantat mirant la noia (com sempre li passava quan utilitzava a l’Iris per a canalitzar més ràpidament el poder dels déus). La veritat és que no calia que l’ocell se li posés a l’esquena fent veure que la noia tenia ales, simplement necessitaven un contacte, però així van decidir de fer-ho per ritualitzar més l’acte que havia d’ocórrer.
- Llença la fletxa, toca la lira; encén la purificadora pira! – Va cridar la jove sacerdotessa acostant el cap a les mans encreuades i obrint els braços de cop-
Tot i ser negre nit, al cap d’uns segons d’haver pronunciat les paraules, uns raigs de llum van travessar el fullatge del bosc il·luminant a la sacerdotessa just en el moment en que obria els braços. Es van sentir uns cavalls. Va obrir les mans i al senyalar els dos cossos emmetzinats la llum es va filtrar cap a ells, cobrint-los i dissolent-se de mica en mica, com si la pell dels dos homes la xuclés; quan semblava que ja estava tot va reaparèixer la llum amb un to verdós i condensada en una esfera, que es va anar empetitint deixant anar una suau columna de fum fins que es va extingir. El color dels dos malalts va canviar, tornant-se d’un rosat clar i la jove sacerdotessa, al veure els resultats positius, va deixar-se caure poc a poc esgotada. Una música, d’instrument de corda, va calmar a tots els presents i va asserenar l’ambient.
- Necessiten una mica de repòs, però demà ja estaran bé. Gràcies excel·lentíssim Apol·lo, la teva servidora honora i agraeix la infinita bondat que li has ofert. –Són les paraules que Isolda va dir mirant el cel.-
- No cal que li ho agraeixis, és la seva obligació, tu li has ofert la teva vida. - Va dir en Roc arrufant el nas-
- Pensa que si no fos per ell, ara tindríem dos companys menys, cal agrair qualsevol ajuda de qualsevol persona. Com a tu, t’agraeixo que em salvessis d’aquell monstre.
- Ja t’he dit moltes vegades que has d’aprendre a utilitzar armes, un dia pot ser que et trobis sola! No em perdonaria si et passes alguna cosa. –Li va contestar en Roc entristit i acostant-se molt a la noia.-